JOANA RASPALL
UNA VIDA DE 100 ANYS DEDICADA A LA LLENGUA CATALANA, LA LITERATURA, ELS LLIBRES I LES BIBLIOTEQUES A TRAVÉS DE LA POESIA.
Joana Raspall (Barcelona, 1913 - Sant Feliu de Llobregat, 4-12-2013) va ser escriptora i bibliotecària. Autora de tres diccionaris –de sinònims, de locucions i frases fetes i d'homònims i parònims–, cultiva sobretot el teatre infantil i la poesia.
A part dels estudis de bibliotecària, també estudià comptabilitat, però la seva passió fou la llengua catalana, per la qual sempre vetllà, sobretot quan el seu país n'està privat. El seu amor per la poesia i els infants la portà a escriure poemes per als més menuts, cosa que la va convertir en una de les pioneres del gènere a casa nostra. La seva poesia infantil, clàssica i molt afí a la sensibilitat dels petits lectors, destil·la senzillesa en estat pur. Tot i que sempre va escriure poesia, es decidí a publicar-la ben entrada la maduresa. A més de poesia, teatre infantil i diccionaris, també va publicar narrativa per a adults i joves.
Joana Raspall va portar la vida literària sempre amb molta discreció, si bé visitava escoles i participava constantment en la vida literària de la seva ciutat, Sant Feliu de Llobregat.
Fou sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
TAST DE TEXTOS
L'espera
T'espero i sé que vindràs.
Se'm fa l'hora cançonera,
que qui espera, desespera!
Enyoro el jou del teu braç
on el meu cos troba força,
que sóc la flor que es colltorça
si es queda sola en el vas.
Em cal aquell entramat
de llaços i serpentines
que només tu saps amb quines
arts tan dolces has trenat.
Sento que vindràs aviat.
Vull desfer-me de neguit,
i que tu no trobis noses
quan vulguis collir les roses
que em floreixen dins del pit.
(De Llum i gira-sols. Barcelona: Columna, 1994)
L'ase i el tractor
Havia llaurat amb l'ase
fins que va comprar el tractor
que feia molta més feina,
i el camp quedava millor.
Un dia, a mitja llaurada,
el motor es va espatllar,
i va córrer a buscar l'ase
per poder-lo remolcar.
L'ase es va clavar de potes
i no avançava ni un pas.
L'home prou l'escridassava:
—Arri!, que no arrencaràs?—
En rebre xurriacades,
bramà l'ase: —A mi, no!
Mira si amb les garrotades
pots fer caminar el tractor!
(De Com el plomissol. Poemes i faules. Barcelona: La Galera, 1998)
Dos cuquets
Un cuc diu a l'altre:
—Amiguet, d'on véns?
fas molt mala cara;
no m'agrades gens!
—Ai, si tu sabessis!
M'he vist obligat
a marxar de casa...
—Doncs, què t'ha passat?
—El menjar coïa cosa de no dir:
era dins la ceba!
Déu meu, quin patir!
—Pobre amic! A casa
viuràs de primera;
vine a menjar amb mi
dintre la cirera.
(De Concert de poesia. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat: 2004)
